«Són més vulnerables perquè estem parlant d’un cervell en desenvolupament que rep, a través de la pantalla, una sobreestimulació visual i auditiva abans que hi hagi la maduresa suficient fins i tot per entendre què està passant en aquest pantalla. L’aprenentatge està clar que no té sentit a través d’una pantalla fins a partir dels tres anys. Quan s’han fet estudis comparatius, l’aprenentatge presencial passa per davant del digital.

Però a més a més, aquesta estimulació dopaminèrgica fa que després el món natural resulti avorrit, perquè no hi ha suficients estímuls, però si els infants s’avorreixen és perquè això passa factura en l’àmbit neurològic. Els nens i nenes sobreexposats a pantalles tenen més irritabilitat, menys paciència, toleren menys l’espera,perquè els processos atencionals han quedat afectats per aquesta sobreexposició. És a dir, la sobreexposició a les pantalles en edats precoces incideix en els processos atencionals i de l’aprenentatge, si parlem de l’àmbit cognitiu».

«Emocionalment, com que els estímuls que els arriben de les pantalles són tan atractius, després no tenen ganes de jugar; però és que és a través del joc simbòlic que elaboren les emocions, que aprenen a representar els rols de l’adult, que integren les normes socials, que representen el que els passa a l’escola... Per molt «nadius digitals» que siguin, els infants i els seus cervells necessiten els mateixos inputs presencials de tota la vida. 

Un altre aspecte és la relació sostinguda que els infants estableixen amb la persona adulta, quan aquesta també està enganxada a una pantalla.  Ho veiem al parc, al transport públi: els pares distrets amb les pantalles. Per tant, la qualitat de relació queda d’alguna manera fragmentada, i els infants necessiten aquesta atenció sostinguda justament per poder facilitar les connexions cerebrals.

També afecta en l’aprenentatge dels mecanismes d’autoregulació. Quan un infant té una rebequeria i el distreiem amb el mòbil, o quan els pares, per desconeixement, intenten evitar el conflicte tenint els fills permanentment distrets, això és una solució immediata, però no li estan donant recursos d’autoregulació.

Per molt «nadius digitals» que siguin, els infants i els seus cervells necessiten els mateixos inputs presencials de tota la vida

I pel que fa als efectes físics, podem parlar d’alteracions del son, maldecap, problemes visuals, problemes psicopatològics, problemes  muscoloesquelètics, obesitat...Cal estar molt alerta amb el tema del son dels infants i vetllar perquè sigui de qualitat, preservant-los de les pantalles abans d’anar a dormir. Avui dia, ni els infants ni els adolescents dormen les hores necessàries i això té una afectació emocional, en l'aprenentatge i també en el sistema inmunitari.

La sobreexposició a les pantalles també està provocant un increment de problemes de llenguatge en forma de retards i alteracions; ja hi ha estudis que ens indiquen una afectació neurològica en aquestes àrees cerebrals».

«En el Manifest sobre l’ús de les pantalles per promoure un desenvolupament saludable en la primera infància recomanem que de 0 a 3 anys no hi hagi cap pantalla. Segur que hi haurà estímuls distractors, com un televisor de fons, però pensem que posar l’infant davant una pantalla de manera intencionada abans dels tres anys, per mirar una sèrie, per exemple, no és pertinent; no li cal, i si s’acostuma, després deixarà de tenir interès per jugar i per fer altres coses de manera presencial. Dels 4 als 6 anys, recomanem un màxim de 30 minuts diaris, acompanyats, i no introduir-ho com un hàbit. Dels 7 als 12 anys, parlem d’una hora al dia, que és gairebé una fantasia, perquè els estudis diuen que actualment és cinc vegades més aquesta xifra».

«Volem que els nostres infants siguin competents en l’àmbit digital; ho han de ser per viure en aquesta societat i té molts avantatges. Però en els primers anys de vida, perquè l’infant es desenvolupi amb normalitat, ha d’estar protegit de les pantalles.

Als infants se’ls valora permanentment des de ben petits dient «mira com hi entén amb els dispositius digitals, mira com sap passar les pantalles». No és que hi entengui, és que  són esponges per generar la seva identitat i necessiten aquests inputs de «com soc jo». Si li diem que és bo en això, ell ho continuarà fent, perquè li estem reforçant aquesta idea. Tot això no és innocu.

En els primers anys de vida, perquè l’infant es desenvolupi amb normalitat, ha d’estar protegit de les pantalles

Això no té res a veure amb què l’infant sigui competent digitalment, ja ho serà, clar que ho serà. A més, que sàpiga jugar a videojocs i que faci servir les xarxes socials no vol dir que sigui competent digitalment, perquè ha de tenir capacitat crítica, ha de saber discernir quina informació és la prioritària i quina no».

«Sí, podem ajudar els pares a tenir un pla familiar de l’ús de les pantalles a casa, per exemple, a posar-se límits per poder ser un model per als seus fills. Però el més important és que puguin accedir a aquesta informació. I això va més enllà dels quatre professionals que reivindiquem aquesta cura durant la primera infància. Els nostres representants polítics cal que generin polítiques actives per protegir les famílies, polítiques que vinguin des de dalt i que qüestionin, per exemple, la indústria del videojoc i de les xarxes socials. Cal dur a terme campanyes preventives allà on hi ha famílies, anuncis als transports públics, a les xarxes socials i a la televisió, per exemple. Podríem utilitzar les pantalles per posar píndoles informatives, missatges de salut que diguin: «Aconsellem no exposar els infants més petits de tres anys a les pantalles, posar límits a l’edat, fer una introducció progressiva...».

«La tecnologia és una eina al servei de les persones, però no ha de ser un substitut de la pedagogia. En aquest sentit, nosaltres creiem que les aules de  P3, P4 i P5 no han de tenir pantalles, perquè els hem de protegir durant aquests primers anys. Després ja tindrà competències digitals, però sempre mitjançant l’educació presencial, i utilitzant les pantalles com a un complement. I el que jo no deixaria és que hi hagués mòbils als instituts fins al batxillerat, però això no vol dir que no s’hagin de fer servir pantalles amb finalitats educatives. Hem de conèixer quins efectes estan causant les pantalles amb ús recreatiu, i aquest ús no ha de comportar una interferència en l’aprenentatge».

«El terme addicció a vegades es fa sevir molt a la lleugera. Jo seria molt cauta a posar la paraula addicte. Jo crec que l’infant és una font inesgotable de benestar i de salut si li facilitem les condicions. Si un nen està enganxat al mòbil i li treiem, i fa la rebequeria uns dies i no li donem, si no ha sigut una cosa continuada en el temps, fàcilment es pot recuperar. De fet, ho estem veient. Però li hem de posar les condicions, i això vol dir oferir-li alternatives d’oci saludables; jugar, dibuixar, córrer, relacionar-se amb altres infants... Ara bé, si deixem que un infant estigui molta estona amb les pantalles, estem ajudant que el seu cervell sigui molt més vulnerable». 

«En funció de com ha persistit en el temps aquesta sobreexposició, pot deixar més o menys seqüeles. Si a un infant l'acostumem a menjar sempre amb una pantalla al davant i quan fa una rebequeria li donem el mòbil i el privem d’estar exposat a les seves emocions i als alts i baixos, no desenvoluparà la capacitat d’afrontar les dificultats de la vida. Potser després, si li treiem les pantalles, deixarà d’estar-hi enganxat, però ja no tindrà els mateixos recursos de punt de partida que un altre infant que ha fet les activitats pròpies d’aquesta edat. I passa el mateix amb l’adolescència, les seqüeles dependran del temps d’exposició, però hi haurà diverses àrees que hauran quedat més afectades que les d’una altra persona que ha estat més protegida.   

La sobreexposició a les pantalles està passant factura en l’àmbit cognitiu, en la salut emocional i en el desenvolupament físic dels infants i els adolescents.

Falten més estudis longitudinals per veure l’efecte d’aquests «nadius digitals / orfes presencials». Però, per exemple, s’ha fet un estudi als Estats Units amb nois i noies de 12 i 13 anys al llarg de tres anys en què es veu l’afectació neurològica en els adolescents que estan més hores connectats a les xarxes socials. Ja s’està veient que la sobreexposició als videojocs o a les xarxes socials afecta els nuclis que tenen a veure amb la regulació de les emocions, a banda del còrtex prefrontal, on hi ha les funcions executives: planificació, organització, saber discriminar el que és important del que és secundari....  Si deixa aquesta empremta al cervell, doncs imagina’t si ja estem exposant aquests infants des de petits, quan sabem que durant els tres primers anys es tripliquen les connexions cerebrals».

«És causa-efecte. Jo el que veig és que infants i adolescents que no tenien cap problema previ, només pel fet d’estar exposats moltes hores a continguts no apropiats a les pantalles ja desenvolupen problemes: baixa autoestima, més ansietat, dificultats d’afrontaments a la vida quotidiana, depressió... Però factors de vulnerabilitat de la persona poden fer que es pugui enganxar més a les pantalles. Per exemple, infants més introvertits que obtenen un reconeixement en el joc que no tenen a la vida real, i això els fa pujar l’autoestima. O els infants amb TDAH, que quan estan jugant a videojocs els baixa la serotonina, però jugar moltes hores els incrementa la falta d’atenció. El sobreús de pantalles també s’ha vist que incrementa algunes característiques dels infants amb autisme, però alhora per a ells és un mitjà de relació que no es pot treure de cop, que s’ha de regular. La sobreexposició, doncs, és causa i conseqüència. El que cal fer en tots aquests casos és limitar-ne l’ús».    

«Els discursos alarmistes només porten a un discurs de la por. Està bé que hi hagi una alerta, però per resituar les coses. No crec que haguem de promoure un fanatisme del «no pantalles». El que hem de fer és ajudar les famílies a gestionar l’ús dels dispositius digitals i educar-les en aquest sentit. Cal que ajudem l’infant i l’adolescent a estructurar el seu temps d’oci, i que el temps de pantalles estigui equilibrat amb temps lliure de pantalles i prioritzant les activitats artístiques i esportives que li agradin. També cal que les persones adultes fem una reflexió sobre el nostre ús dels dispositius digitals, per la nostra salut mental i física, però també perquè té més incidència què fem que no pas què els diem als nostres fills i filles.  

En cap cap estem demonitzant les tecnologies. Els infants poden estar mirant continguts adequats a la seva edat, acompanyats i amb una aproximació progressiva. Però el que sabem és que la sobreexposició a les pantalles està passant factura en l’àmbit cognitiu, en la salut emocional i en el desenvolupament físic dels infants i els adolescents».