Nens adoptats: l’estrès en els primers anys de vida, modifica de forma permanent el cervell.

Les cures inadequades fan als nens propensos a l’ansietat i els impedeix regular bé les seves emocions d’adults.

Un estudi publicat en l’última edició de PNAS revela que l’estrès en els primers anys de vida té efectes adversos sobre el comportament i el desenvolupament del cervell que es mantenen després en la vida adulta. De fet se sap que darrere de més de la tercera part dels trastorns d’ansietat s’amaguen factors estressants com la falta de cures i afecte o els abusos físics o d’un altre tipus, que en la vida adulta es tradueixen en alteracions emocionals i de conducta. Encara que s’havia relacionat les pautes de criança inadequades i la falta d’atenció amb una major propensió a les alteracions de conducta i trastorns com la depressió i l’ansietat, fins ara es desconeixien les seves bases neurobiològiques. Tampoc estava clar si les alteracions emocionals i conductuals eren el resultat de les experiències viscudes pels petits o es devien a trastorns congènits o altres factors preexistents com la malnutrició materna o exposició prenatal a substàncies nocives.

Ara un treball dut a terme per investigadors de la Facultat de Medicina Weill Corner (Nova York) i la Universitat de Califòrnia mostra que la cura inadequada dels petits altera de forma permanent els circuits cerebrals que processen les respostes de temor, fent-los emocionalment més reactius. En el treball, el primer autor del qual és Mattew Malter Cohen, es destaquen les alteracions persistents en el circuit i funció de l’amígdala, l’estructura cerebral encarregada de processar la por i les emocions. A més, aquests efectes no són reversibles quan s’elimina la causa de l’estrès ni disminueixen en desenvolupar-se altres àrees del cervell implicades en la regulació emocional, com l’escorça prefrontal.
Adopcions

Per al seu estudi, els investigadors van estudiar a 16 nens menors d’onze anys criats en un orfenat i els van comparar amb un grup control de deu nens criats amb la seva família. Segons els autors les atencions rebudes per aquests petits en l’orfenat són un bon model per estudiar la influència de l’estrès en les primeres etapes de vida sobre el desenvolupament posterior. Per controlar els factors genètics i ambientals esmentats, els investigadors van crear un model de rosegador. Van simular les escasses cures rebudes pels nens en l’orfenat en els ratolins prèviament deslletats, limitant a les mares el material disponible per fer el niu i interrompent la cura materna a les cries. L’estudi amb rosegadors es va limitar al període de deslletament, per equiparar-ho a l’estada temporal dels nens en l’orfenat abans de ser adoptats. L’estudi en rosegadors es va dur a terme en edats equivalents a la preadolescència, adolescència i etapa adulta dels éssers humans.

Els autors assenyalen que es van produir canvis primerencs i de llarga durada en el comportament ansiós i la funció de l’amígdala en els ratolins exposats a una cura parental desorganitzada, que podria equiparar-se a la major reactivitat emocional i els canvis en l’amígdala observats en els nens criats en orfenat. Van comprovar que l’estrès en edats primerenques modifica la regulació de la por quan es vol aconseguir algun objectiu. És a dir, la possibilitat que la motivació pugui ser major que la por i ajudi a aconseguir un objectiu proposat. En aquest sentit, la psicologia evolutiva ha demostrat que la capacitat d’exploració dels bebès des de que gategen està relacionada amb un apego segur amb els pares. Com més confiats són respecte a l’afecte i cura de la figura de referència, paterna o materna, més s’aventuren a allunyar-se de la seva proximitat per explorar coses que els interessen.
Efecte irreversible

A més, aquests trets ansiosos observats tant en ratolins com en alguns nens criats en institucions públiques no semblen corregir-se al llarg del desenvolupament evolutiu, com mostren els autors. Lo esperable seria que en desenvolupar-se la regió de l’escorça prefrontal implicada en la regulació de la por, l’escorça infralímbica, els efectes de l’estrès primerenc disminuïssin, cosa que no ocorria ni en el model de rosegador ni entre els nens criats en orfenats que van ser adoptats comparats amb els seus iguals que creixen amb la seva família.

Segons els investigadors, els seus resultats corroboren les troballes prèvies, que indiquen que rebre cures en els primers anys de vida de forma desorganitzada i imprevisible pot alterar la regulació emocional de forma permanent amb independència dels factors genètics i ambientals.

Segons els autors, els seus resultats estan d’acord amb lo observat en nens adoptats en països on es dispensen escasses cures, i suggereixen que podrien beneficiar-se de programes d’intervenció primerenca.

No està clar si els efectes de l’estrès primerenc milloren després de l’adopció, ja que pocs estudis segueixen als nens adoptats més enllà de l’adolescència. El que sembla evident d’aquests estudis és que quan abans es produeix l’adopció, millor és el resultat. Aquest efecte pot ser atribuïble a una finestra per al desenvolupament emocional i que passat aquest període crític, els circuits cerebrals implicats són menys plàstics o més resistents al canvi.

Font obtinguda del diari Abc.es

Laura Raich Expósito

Direcció Cercles

Psicòloga Infanto-juvenil