Hiperpaternitat, quina mena de pares som?

Darrerament s’ està parlant molt en els mitjans de comunicació del fenomen de la hiperpaternitat i com afecta en els nens d’avui en dia.

Què és la hiperpaternitat? És una constant supervisió per part dels pares sobre els seus fills, i aquests models educatius tenen conseqüències negatives pels fills. La sobreprotecció o el qüestionament dels actes dels mestres són exemples d’ hiperpares.

La por dels pares a que els fills no sàpiguen desenvolupar-se sols o a que els hi passi algo és la base de la sobreprotecció. El consell que podríem donar en aquests pares és que s’han de relaxar, confiar en els nens i deixar-los al seu aire, deixar que s’equivoquin, que fracassin i es tornin a alçar amb més força, que s’avorreixin i potenciïn la seva capacitat creativa, que es facin responsables dels seus errors com deixar-se un llibre de l’escola per estudiar o portar uns deures a l’escola sense fer, perquè s’ha deixat el llibre… La hiperpaternitat afecta a l’adquisició d’autonomia, la tolerància a la frustració i la capacitat d’esforç dels nens. Això provoca fills sobreprotegits que tindran més tendència a tenir pors, inseguretat, poca autonomia i recursos per enfrontar-se amb l’entorn.

Alguns dels tipus de hiperpares més significatius serien:

– Helicòpter: Tendència a estar a sobre dels fills tot el dia donant una atenció excessiva.
– Piconadora: Preparar el camí, solucionar tots els problemes del nen, no tenen autonomia.
– Guardaespatlles: actuen i defensen els seus fills facin el que facin, són els pares que qüestionen el mestre a l´escola o diuen al mestre el que han de fer o no amb el seu fill.
– Entrepà: pares que són l’ombra pacient del nen, esperen a que el nen faci o decideixi, els hi pregunten tot, enlloc de marcar ordres.

Què No cal fer amb els fills?

– Sobreprotegir-los
– Educar-los amb por
– Hiperocupació: l’ excés d’ extraescolars genera estrés en els nens, s’ ha de deixar que s’ aburreixin i els nens han de jugar.
– Justificar-los: els fills no tenen sempre la raó, la culpa no sempre és dels demés, s’ ha de donar confiança amb els mestres.
– Demanar permís: donar odres, no preguntar de ben petits.

Què SI cal fer amb els fills?

– Amor incondicional
– Confiar amb ells
– Ens hem de relaxar
– Fer-los responsables

Si us veieu identificats en alguns d’ aquests estils educatius i creieu que la dinàmica establerta a casa amb el vostre fill genera dificultats, contacteu amb el departament de psicologia infantil del nostre centre.

Laura Raich Expósito

Direcció Cercles

Psicòloga Infanto-juvenil